Poesia

LA PORTA OBERTA

Una porta oberta et deixa passar cap a l’interior
és un signe d’acollida, és una alegria pel pobrissó,
que cerca refugi i companyia en un món de tristor,
quan la vida es complica i et deixa ple de desolació.

La nostra vida esdevé com una porta per als altres
de vegades resta oberta, i altres vegades tancada.

En el nostre cor hi ha una porta
que no hi entra qui vol.
Sols aquells qui escollim i estimem
troben oberta l’estança del nostre consol.

Déu és una porta oberta
que ens invita a entrar.
Déu és l’última realitat,
que ens invita a confiar.

Quan ens apropem a l’Eucaristia
amb un desig amorós,
el dia de la Festa Major,
entrem a la seva cambra més secreta
a menjar del seu bé més preciós.

Déu ens obre la porta a una realitat nova.
És un amic misteriós, com un pobre que truca
a casa nostra, a fora hora,
per demanar-nos una mica de tendror.

Davant una persona tan rara
no sabem si fiar-nos o no.
Però esdevé la cosa més maca
quan el coneixem de debò.

Aquesta persona tan estranya,
un dia ens obrirà la porta del perdó
per traspassà el llindar de casa seva,
l’eterna realitat  del seu amor.

Des de la seva estança eterna
ens mostrarà,  com sempre ha estat
al nostre costat,  com ens ha acompanyat
en el camí de la vida, encara que
nosaltres no ho haguéssim notat.

Mn. Joan F. Amigó B.


-->

CORPRÉS

Al cor de tota persona

hi ha un tresor de llibertat,

un espai que cada u gestiona

segons la seva voluntat.

És el marc que Déu dóna

a cada ànima amb claredat,

perquè pinti la seva icona

amb sentiment i densitat.

A la  punta del pinzell

es barregen colors sentiments,

tragèdies i rampells.

Sols la fe atrapada entre dents

aclareix el cor i les ments.

Et mostra la veritat transcendent

l’amor i la vida ascendent

que Déu dóna als pintors excel·lents

que ha captat la veritat  roent

en l’esbós dens d’un moment.

Mn. J.F. Amigó.

 

-->

ALA D’ÀNGEL

A la riba de la Vall

passen les hores en pau

sent el meu goig el treball

que a Déu sempre el plau

Pels camins de la vida he sentit

el cant d’un àngel beneït

repetint aquella oració dins el pit

s’ha convertit en sang del meu esperit

Refilant i mastegant aquella dolçor

seguint l’estreta drecera de la intuïció

m’ha portat més enllà de l’horitzó

i més endins del meu interior.

Atrapant entre les dents aquella llavor

empassant-me-la en l’interior

a crescut i florit una nova vida

allò que alguns diuen vocació.

Per a mi no ha estat altra cosa

que la meva barqueta de salvació

flotant enmig de l’abisme

de la meva angoixada buidor.

Ai d’aquells que reneguen del seu Salvador

posen els fonaments de la seva pròpia desesperació

l’abisme els engolirà amb la fúria de un tauró

per no haver seguit l’aventura de la resurrecció.

En el teu interior un camí s’enfilarà

i l’àngel amb la punta d’ala

et mostrarà una poderosa intuïció,

la teva barca al port arribarà

impulsada per l’oració

dels ulls, el vel del món, et traurà

perquè vegis de Déu la resplendor. 
Mn. J .F.A. 


ELS DOS CAMPANARS.
 Hi ha un poble de la baixa Segarra
que té una església encantada
amb dos campanars emparentats.
El més gran té la fortalesa del pare,
El més petit té la fragilitat del fill

Pare i fill, fa molts anys que viuen junts
fent-se companyia de conjunt.
Han vist passar la història dels difunts,
han vist passar la pluja el sol i el vent,
han vist passar volades de colomins
que van i tornen de llevant i ponent.

Els dos vetllen pel poble
com la mare vetlla pels seus fills.
El més fort suporta el pes de les campanes,
el petit escolta tot el que el pare diu.

El pare explica moltes històries,
perquè té al cor diamants de bronze.
El fill se’n miralla del so que reviu,
quan totes les campanes repiquen a festiu.

Els colomins s’apleguen sota la seva ombra,
per ser l’església el cor del poble viu,
per escoltar la Paraula que no passa
la Paraula del Déu Viu.

El campanar petit plora
quan els colomins s’allunyen del seu niu.
Però el pare el consola dient-li:
Ja tornaran a espetegar les seves ales en aquest niu
quan la vida els obri el cor de viu en viu.

El pare desvetlla l’albada,
i guaita com un far la matinada
amb el primer raig de  llum rosada.
El fill li costa llevar-se perquè té la són als ulls.
A les vuit el pare fa sonar les campanes,
es hora de llevar-se, i anar a l’escola com tots els dilluns.

Al migdia hi ha un descans de la jornada,
el pare crida a la pregària, amb el toc de l’Àngelus.
El fill no sap el perquè de tanta campanada,
sols pensa en corre escampant l'olor de carn suada.

El pare guaita els camps des de l’altura,
per veure com creixen els sembrats amb pau,
quan tot es cobreix d’una manta  de verdura
la terra es vesteix de verd i el Cel de blau.
El fill sols pensa en gaudir de la vida
i que els somnis volin com les aus.

Al capvespre de la jornada
quan el sol ja fet posada,
pare i fill es miren altra vegada
i a cau d’orella diuen paraules d’abraçada.
Amb els cors plens d’amor,
que són l’enveja de l’estelada.

El pare explica les històries d’uns colomins,
i el toc de les campanes que avui repica més trist.
És quan els avis del poble van infinit endins
fan l’última volada cap a Jesucrist.

Volen cap al Cel, on els hi espera un altre niu.
El Cel té forma de cor, per ser el lloc de l’amor.
El Cel té el color més viu, per ser la casa del Déu Viu.
El Cel endins hi ha moltes meravelles
que no es lícit ni explicar-ho a les estrelles,
reservades als qui en Déu, claven les seves parpelles
i la música de la fe resona a caramelles.
Mn. Joan F. Amigó